El meu procés d’aprenentatge de la lectoescriptura ha estat basat en un
model tradicional de repetició, còpia i bona cal·ligrafia. Vet aquí, perquè he
triat aquesta imatge: una il·lustració de Quentin Blake de la Matilda, la protagonista del llibre amb el mateix nom escrit per l’autor anglès Roald Dahl.
Al llarg de tota la meva vida escolar m’he sentit identificada amb aquest
personatge tant pel que fa a la lectura com a l’escriptura: m’apassionaven les
lletres i les històries (tot i que la Matilda preferia llegir-les, a mi també m’agrada[va]
escriure-les), però sempre trobava obstacles que no entenia; els adults em
posaven massa pautes i jo no sabia per què.
Així doncs, en el meu cas, els primers passos de la Yaiza petita en el món de
l’expressió escrita van ser a finals de l’època d’infantil, quan la mestra ens
donava fitxes amb la plantilla de diferents lletres i nosaltres havíem de repassar-les
amb diferents colors fins que apreníem la tècnica per a escriure-les sobre
paper o a la pissarra. Arran d’aquí, vam començar a ajuntar sons i a aprendre a
llegir-los per tal de crear paraules.
Durant els següents cursos, va haver-hi dues activitats clau destinades a l’escriptura:
els quaderns de cal·ligrafia a cicle inicial i els diaris de cap de setmana a
cicle superior. Malauradament, i sentint-se igual de frustrada que la Matilda en diferents moments de la seva infància, la Yaiza petita va sobreviure a aquestes dues
etapes gràcies a la força de voluntat i a desistir d’intentar escriure segons
els seus gustos, tant pel que fa a la cal·ligrafia com a l’expressió.
En el primer cas, jo sempre he estat partidària que cadascú ha d’escriure i
fer les lletres a la seva manera. Jo em sentia molt còmoda fent la lletra
petita, però la mestra, en veure que no omplia tot l’espai marcat pels quaderns
de cal·ligrafia, em suspenia i em manava repetir les pàgines de deures.
D’altra banda, als diaris de cap de setmana havíem d’explicar allò que fèiem
els dies que no anàvem a l’escola, però va arribar un moment que aquesta
activitat se’m va començar a fer massa repetitiva; vaig perdre la motivació i
cada cop escrivia menys coses, perquè no hi volia dedicar temps. Jo no li
trobava sentit a haver d’escriure sempre el mateix, però la mestra insistia en
què escrivíssim només aquells dies. En aquest cas, a més, s’hi afegia la
complicació de no només tenir en compte l’expressió, sinó també altres aspectes
formals com l’ortografia o la puntuació.
I així varen passar els anys, fins que la Yaiza es va fer gran i va deixar de ser aquella Matilda preocupada i desorientada en el món educatiu en el qual vivia. Vaig arribar
a batxillerat, època en què vaig comprendre per fi què significava escriure. Si
bé durant molts anys havia pensat que escriure consistia a resseguir lletres en
una plantilla o fer una lletra prototípicament bonica, a no tenir faltes d’ortografia
ni de puntuació, o a saber fer servir les estructures que es demanen els
diferents gèneres discursius, vaig acabar aprenent que en realitat l’escriptura
(i el seu procés d’aprenentatge) és comunicació.
Escriure és un pont entre l’autor i el lector que permet expressar,
compartir i entendre idees i emocions. Aquest aprenentatge és un
procés llarg que necessita temps per madurar; és intentar una vegada i una
altra reflectir al paper o a l’ordinador allò que realment es pensa. L'aprenentatge de l'escriptura és l'art d'aprendre a jugar amb les paraules i els diferents contextos i situacions per tal de fer arribar el teu missatge a tothom.
